Les Illes Balears al segle XVIII

Quan va morir Carles II sense fills (1700), la corona d'Espanya es va disputar entre Felip de Borbó i l'arxiduc Carles d'Àustria. Les Balears, com Catalunya, es van decantar per l'arxiduc. Menorca va quedar en mans britàniques el 1708. Mallorca i Eivissa van resistir fins al 1715, un any després de la caiguda de Barcelona.

Felip V hi va aplicar el Decret de Nova Planta: va suprimir les institucions pròpies del regne de Mallorca i la Universitat d'Eivissa, va posar el govern en mans de capitans generals i intendents, i va començar a imposar el castellà a l'administració. Els eivissencs també van perdre el dret d'explotar les salines, que tenien des del segle XIII: a partir d'aleshores la sal va ser de la Corona.

Menorca va canviar de mans cinc vegades en un segle: britànica (1708–1756), francesa (1756–1763), britànica (1763–1782), espanyola (1782–1798) i britànica (1798–1802). La Pau d'Amiens la va tornar definitivament a Espanya el 1802.

El primer governador, Richard Kane, va obrir un camí que travessa l'illa, va dur vaques i millors pastures i va animar la producció de formatge. Va traslladar la capital de Ciutadella a Maó, el gran port natural que els britànics volien per a la seva flota. Maó es va omplir de comerciants britànics, grecs i italians, i l'illa va arribar a uns 30.000 habitants.

El 1756 els francesos van prendre el castell de Sant Felip, i el 1781–1782 un exèrcit francoespanyol el va assetjar durant mesos fins que es va rendir.

Els corsaris barbarescos d'Alger, Tunis i Trípoli eren menys temibles que als segles XVI i XVII, quan arribaven a saquejar viles senceres. Però continuaven caçant vaixells, pescadors i pagesos de la costa per demanar-ne rescat o vendre'ls com a esclaus. El seu vaixell preferit era el xabec: estret, ràpid, amb veles llatines i rems per quan no feia vent. Els capitans es deien raïs.

El setembre de 1765, per exemple, un xabec algerià de dotze canons va abordar la galiota Vigilante de l'Armada prop d'Es Vedrà i en va fer presoner el comandant.

Al segle XVI, el metge i historiador Joan Baptista Binimelis va idear una xarxa de torres de guaita al voltant de Mallorca. Cada torre veia les veïnes. Quan els guardes descobrien veles enemigues, feien fum de dia i foc de nit, i l'avís corria de torre en torre fins a Palma. Els guardes eren gent dels pobles de la costa, obligats a fer-hi torns. Al segle XVIII es van publicar ordenances que els prohibien abandonar la torre.

A les Pitiüses, moltes torres són d'aquest segle: les de Formentera (sa Gavina, es Garroveret, es Pi des Català, sa Punta Prima) es comunicaven amb senyals de fum entre elles i amb Eivissa.

Els illencs no només es defensaven. Amb una patent de cors del rei, un armador podia atacar legalment els vaixells enemics i quedar-se el botí. No era pirateria: només es podia fer contra enemics de la Corona. Eivissa va viure al segle XVIII la seva època daurada del cors: el 1762 Salvador Grisaldo va rebre patent per al xabec Nuestra Señora de la Soledad i el 1764 ja havia capturat quatre vaixells barbarescos.

El més famós és el mallorquí Antoni Barceló (1717–1797). Va començar de grumet al xabec del seu pare, que feia el correu entre Palma i Barcelona, i el va acabar capitanejant. Des de 1739 va perseguir corsaris barbarescos i, cosa rara per a algú sense títols, va arribar a tinent general de l'Armada.

El 1775, un exèrcit espanyol va desembarcar a Alger i va haver de reembarcar amb moltes baixes. Carles III va canviar d'estratègia: el 1783 i el 1784, Barceló va bombardejar la ciutat amb llanxes canoneres, la segona vegada amb vaixells de Nàpols, Malta i Portugal. Alger no es va rendir, però l'amenaça de tornar-hi cada any va portar a la pau de 1786, per la qual Espanya va pagar una gran suma. Tunis va signar el 1791. Els atacs es van reduir molt, encara que no s'acabaren del tot fins que França va ocupar Alger el 1830.

Oli · Mallorca

Era la primera exportació de l'illa. La Serra de Tramuntana era gairebé tota d'oliveres, i amb l'oli Mallorca comprava el blat i les manufactures que li mancaven. L'oliva es molia a les tafones: la tremuja, el rutló que l'esclafa, els esportins i la biga que premsa. Mallorca també exportava aiguardent, vi i sabó.

Formatge · Menorca

Ja es feia a l'edat mitjana, però amb Kane va créixer molt. Les autoritats que n'anotaven les exportacions hi afegien el port d'origen, Maó, i així es va conèixer arreu com a formatge «de Maó», encara que es fes a tota l'illa.

Sal · Eivissa

Les salines eren la gran riquesa de l'illa. Els traients en treien la sal dels estanys, es feien munts i es carregava a les barques que la portaven als vaixells. Després del 1715, el benefici era de la Corona.

Peix sec · Formentera

Formentera havia quedat gairebé deserta pels atacs corsaris. El 1697 es va començar a repoblar amb gent d'Eivissa, que hi va viure de la terra i de la mar. Les ratjades i mussoles salades i assecades al sol són una tradició pitiüsa que encara viu.

La Llotja de Palma és un edifici gòtic (1426–1447) aixecat pel Col·legi de la Mercaderia, el gremi dels mercaders. Al segle XVIII el comerç mallorquí va créixer: després del decret de lliure comerç (1778), mercaders com Benet Capó van enviar aiguardent, vi, sabó i oli a l'Amèrica i en van portar sucre i cacau. El port de Maó, en canvi, es va convertir en un magatzem de blat de la Mediterrània.

• Juníper Serra (Petra, 1713–1784), frare franciscà mallorquí, va fundar les primeres missions de l'Alta Califòrnia.
• El 1782 es va crear el bisbat d'Eivissa, separat del de Tarragona. El primer bisbe, Manuel Abad y Lasierra, va voler reorganitzar la vida de l'illa al voltant de noves parròquies.
• El 1726, Formentera va construir l'església fortificada de Sant Francesc, que també servia de refugi davant els corsaris.

Història: les talaies, els senyals de fum i foc, els corsaris barbarescos i els de casa, les patents de cors, els xabecs, la Menorca britànica i els quatre productes de cada illa.

Joc: una sola Llotja per a les quatre illes (en realitat cada illa venia pels seus ports), una talaia que converteix una illa en trumfo, i uns preus que pugen i baixen en una sola ronda. Els oficis de les cartes segueixen el procés tradicional de cada producte; els vaixells de l'11 són tipus d'embarcació de l'època.

• Museu de Menorca: «El segle XVIII, entre Espanya i la Gran Bretanya».
• Plec de condicions de la DOP Mahón-Menorca (història del formatge). Comissió Europea, registre eAmbrosia.
• «Spanish–Algerian War (1775–1785)» i «Antonio Barceló». Wikipedia.
• «Llotja de Palma». Viquipèdia.
• Torres de defensa de Mallorca. Consorci Serra de Tramuntana; Ajuntament de Llucmajor.
• Història i torres de defensa de Formentera. Consell de Formentera.
• Corsarisme eivissenc al segle XVIII. Revista Sot de l'Aubó (RACO); Periódico de Ibiza, 2006.
• «Els intercanvis comercials» (Balears, finals del segle XVIII). Enciclopèdia.cat.
• «Bisbat d'Eivissa». Gran Enciclopèdia Catalana.
• Sobre les salines d'Eivissa i la Nova Planta. Periódico de Ibiza, 2017.